Reseña Ciutats de paper - John Green

Titulo:Ciutats de paper
Autor:John Green
Editorial:Fanbooks
Libro:1/1
Colección:-
Formato:Tapa blanda con solapas
Paginas:375
ISBN:978-84-15745-81-5
PVP:14.90

Edad:a partir de 14 años
Sinopsis:

Tota aquesta gent són gent de paper que viuen en les seves cases de paper i cremen el seu futur per mantenir-se calents. Tot el món només pensa en posseir coses; coses fi nes i fràgils com el paper… He viscut en aquesta ciutat durant 18 anys i ni una sola vegada m’he trobat a ningú que es preocupi del que de veritat importa».
Opinió personal:

Avui en dia està més que clar que John Green és un dels autors fenomen del moment, almenys entre els bloggers, i després de l'èxit que va tenir amb No está escrit a les estrelles-un llibre que em va agradar molt més del que m'esperava a tot i que no em fiava de les critiques-estava clar que les seves altres publicacions no trigarien massa a arribar a les nostres mans. És clar que aquí ve la part dolenta i és que no totes les seves obres poden ser "No está escrit a les estrelles" que és el que t'esperes i es quan les expectatives poden fer que et portis un desengany. 

El cas és que varios dies després d'haver-lo acabat no sé si m'ha encantat, no m'ha agradat gens o si John Green és un punyeter geni de la literatura per totes les metàfores que fica pel mig, de debò, la seva narració em encanta però és que alhora he notat que la història no m'enganxava massa en alguns moments. Tot això tenint en compte que volia saber que passava i si al final trobava a Margo. Més que res, crec que el meu problema ve amb que em saturava una mica amb tota la informació i tots els missatges amagats que tenia a veure al llarg de les seves pàgines. 

En la literatura juvenil moltes vegades es tracta als adolescents com a persones massa simples, que sempre segueixen el mateix esquema -les comparacions són odioses però fixeu-vos en els personatges de Blue Jeans, jo no vaig aconseguir identificar-me amb cap d'ells tot i que altres sí que ho fan- i John Green els porta més enllà. Demostra que amb 16-17 anys pots arribar a tenir pensaments més profunds que si tens un gra al mig del front però alhora crea uns personatges massa atípics, els fa pensar però al vegada els fa massa peculiars com per creure, almenys en el cas de Margo. 

Eu vaig a dir ara i crec que ja ho pensava quan vaig començar a llegir. Margo em va caure malament i el final de la història ha aconseguit que em caigués pitjor si era possible. Des del punt de vista de Q, quan parla d'ella o dels seus records de quan eren petits l'acaba idealitzant tant que em costava creure que tot el que cap fos veritat. John Green esta jugant bastant amb aquest personatge pel que fa a aquesta línia que divideix un llibre versemblant i un altre una mica fantasiós. 

Ara bé, Q no m'ha caigut malament encara que els seus millors amics se m'han fet més reals, més que res perquè no tenien aquesta obsessió / fixació amb el personatge de Margo. Ben és el típic millor amic que busca tenir la vida d'un adolescent normal i Radar, malgrat ser peculiar acaba demostrant que pot reflexionar sobre algunes coses en certs moments. Des del punt de vista de la lectura crec que les parts que més em van agradar van ser la primera i la final. La intermèdia en la qual Q no parava de buscar Margo i anava d'un costat a l'altre em va resultar una mica més pesada perquè la major part del temps em semblava que no avançava en res i no sabia per on tirar per no perdrem entre tanta metàfora. 

En menys paraules, Ciutats de paper és una lectura profunda, diferent pel que fa al plantejament de les situacions d'un adolescent i amb això John Green aconsegueix posar-te de part però alhora acaba creant personatges massa peculiars, com en el cas de Margo, per acabar resultant reals i moltes vegades aconsegueix que et perdis quan fa que algun d'ells entri fase profunda filosòfica però al seu veure també fa que pensis en algunes ocasions alhora que t'ofereix una història que per la seva banda resulta entretinguda.

Opinión personal - en castellano-:

Hoy en día esta mas que claro que John Green es uno de los autores fenómeno del momento, al menos entre los bloggeros, y despues del éxito que tuvo con Bajo la misma estrella -un libro que me gusto mucho mas de lo que me esperaba a pesar de que no me fiaba de las criticas- estaba claro que sus otras publicaciones no tardarían demasiado en llegar a nuestras manos. Claro que aquí viene la parte mala y es que no todas sus obras pueden ser "Bajo la misma estrella" y cuando es lo que te esperas las expectativas pueden hacer que te lleves un chasco.

El caso es que aun varios días despues de haberlo acabado no se si me ha encantado, no me ha gustado nada o si John Green es un puñetero genio de la literatura por todas las metáforas que mete de por medio, en serio, su narración me encanta pero es que a la vez he notado que la historia no me enganchaba demasiado en algunos momentos. Todo esto teniendo en cuenta que quería saber que pasaba y si al final encontraba a Margo. Mas que nada, creo que mi problema viene con que me saturaba un poco con toda la información y todos los mensajes escondidos que tenía que ver a lo largo de sus paginas.

En la literatura juvenil muchas veces se trata a los adolescentes como personas demasiado simples, que siempre siguen el mismo esquema -las comparaciones son odiosas pero fijaros en los personajes de Blue Jeans, yo no conseguí identificarme con ninguno de ellos pese a que otros si que lo hacen- y John Green los lleva mas allá. Demuestra que con 16-17 años puedes llegar a tener pensamientos mas profundos que quien va a ser tu próximo novio o si tienes un grano en medio de la frente pero a la vez crea unos personajes demasiado atípicos, los hace pensar pero a al vez los hace demasiado peculiares como para creerlos, al menos en el caso de Margo.

Lo voy a decir ahora y creo que ya lo pensaba cuando empecé a leer. Margo me cayó mal y el final de la historia ha conseguido que me cayera aun pero si era posible. Desde el punto de vista de Q, cuando habla de ella o de sus recuerdos de cuando eran pequeños la acaba idealizando tanto que me costaba creerme que todo lo que hacia fuera verdad. John Green esta jugando bastante con este personaje en lo referente a esa linea que divide un libro verosímil y otro un tanto fantasioso.

Ahora bien, Q no me ha caído mal aunque sus mejores amigos se me han hecho mas reales, mas que nada porque no tenían esa obsesion/fijación con el personaje de Margo. Ben es el típico mejor amigo que busca tener la vida de un adolescente normal y Radar, pese a ser peculiar acaba demostrando que puede reflexionar sobre algunas cosas en ciertos momentos. Desde el punto de vista de la lectura creo que las partes que mas me gustaron fueron la primera y la final. La intermedia en la que Q no paraba de buscar a Margo e iba de un lado para otro me resulto algo mas pesada porque la mayor parte del tiempo me parecía que no avanzaba en nada y no sabia por donde tirarle para no perderme entre tanta metáfora.

En menos palabras, Ciudades de papel es una lectura profunda, diferente en lo que se refiere al planteamiento de las situaciones de un adolescente y con ello John Green consigue ponerte de su parte pero a la vez acaba creando personajes demasiado peculiares, como en el caso de Margo, para acabar resultando reales y muchas veces consigue que te pierdas cuando hace que alguno de ellos entre en fase profunda filosófica pero a su ver tambien hace que pienses en algunas ocasiones a la vez que te ofrece una historia que por su parte resulta entretenida.

Muchas gracias a Fanbooks por el ejemplar.